Escrit del Carles Aranda “Litus”, cap de pinyes l’any 1993, i actualment residint a l’Argentina.
El pròxim 21 de novembre farà 25 anys de la primera torre de nou amb folre i manilles carregada de la història dels castells. En el seu moment, i des d’aleshores, s’han escrit un munt d’articles parlant de qui, de com, del perquè… així que poc us puc dir que no sapigueu, només oferir-vos la meva visió del que va significar carregar aquest castell.
Recordo que en aquells anys, amb els amics i companys de colla, fèiem quilòmetres per anar a veure com una colla feia el 3 de 8, o un castell similar i celebràvem la seva consecució com si fos un èxit. No era freqüent veure castells de 9 fora de determinades actuacions, diades de les colles, Sant Fèlix (per exemple, aquell va ser el primer any que es van veure tres 4de9 amb folre descarregats) o el Concurs.
Era una època de creixement del món casteller, apareixien algunes colles noves i tots ens preguntàvem quant de temps durarien, o quins castells arribarien a fer, sense imaginar on hem arribat avui dia. També era una època de reconeixement per part dels mitjans de comunicació, es començaven a fer les primeres retransmissions en directe de les principals diades, hi havia seccions fixes als principals diaris i fins i tot va aparèixer una revista que parlava només de castells (Terços Amunt).
Recordo també anar a veure tots els intents de torre de nou que anunciaven els Castellers de Vilafranca, entre la incredulitat i la sorna, perquè molts de nosaltres pensàvem que no era possible. Avui dia molt poca gent reconeix el mèrit dels Castellers de Vilafranca, tot i que els seus intents no van tenir gaire èxit van ser l’espurna que va iniciar un canvi impressionant, i completament inesperat en la història del món casteller.
Va ser fruit d’aquells intents de torre de nou, i de la visió privilegiada (o bogeria) del cap de colla triat aquell any, el Màrius un home que genera adoració i odi per igual, que ens va plantejar a tot l’equip tècnic que l’objectiu de la temporada seria aconseguir la torre de nou a la Diada. Per aquells que no entenguin el repte que significava, els convido a revisar l’historial de castells amb folre aconseguits per la colla fins a aquells anys. Si voleu podeu fer servir la meravellosa eina que hi ha a la web de la colla. Com a curiositat, fins al començament d’aquella temporada havíem descarregat el 2de8f en vuit ocasions, les mateixes que carregat. Havíem fet cinc intents i dos intents desmuntats… I l’objectiu era assolir la torre de nou al final de la temporada, em direu que no és per riure o per pensar que aquell senyor estava boig.
La torre de nou no significava només un repte en l’àmbit tècnic, també en l’àmbit social, ja que per poder assajar el castell necessitaríem l’ajuda de la gent d’altres colles, antics integrants de la colla i simpatitzants. S’havia de mobilitzar a molta gent i en aquell any l’equip tècnic estava format per set persones i l’equip directiu per nou, més alguns col·laboradors. Imagineu la feinada que va significar per a tots plegats. Garantir la presència a l’assaig de com a mínim tres-centes o quatre-centes persones era un repte també molt gran i gràcies a l’esforç coordinat de junta, tècnica i tots els integrants de la colla va ser possible omplir el pati els dies d’assaig i la plaça el dia de l’actuació.
Així i tot, al llarg de la temporada, malgrat els alts i baixos, castells carregats, nervis, assajos on soca, folre i manilles va anar a parar a terra, es va anar generant la sinèrgia a la colla què aquell castell era possible, que era possible triomfar on altres havien fracassat. Molta gent de la soca ho va passar molt malament en aquells moments perquè era la primera vegada que un castell depenia del “tothom” i no només de la gent del tronc i dels “privilegiats” del folre. No interpreteu malament aquestes paraules, però a partir del primer castell amb folre i manilles la soca va passar a tenir un protagonisme que mai havia tingut abans i aquest “pes” era més important que els peus que ens podien caure al damunt.
I finalment el dia de l’actuació, que voleu que us digui, veig el vídeo i encara se’m posa la pell de gallina i, tristament, també em cauen algunes llàgrimes en veure alguns que ja no hi són, amics i companys castellers. Els records són difosos, abraçades, plors, alegria,… cantar l’alineació de la soca als Amics de les Arts completament embriagat (per l’alegria i també per l’alcohol). L’endemà ningú s’ho podia creure, la cobertura mediàtica va ser tan impressionant com mai ho ha sigut en cap altre castell, una altra cosa que va canviar en el món casteller.
Personalment, agrair l’esforç i el temps al Tomàs i al Manel (ell també formava part de l’equip de pinyes), a la resta de l’equip tècnic i al cap de colla per confiar en nosaltres per aquesta tasca, i a tots els integrants de la colla, especialment a tota la gent de la soca, amics i companys d’altres colles i simpatitzants dels Minyons de Terrassa que van venir als assajos i a l’actuació, per fer possible aquest somni que va significar la torre de nou.
Per a alguns la torre de nou va significar un gran canvi en la història del món casteller. Per als que hi érem crec que també va deixar una empremta i un somriure a la nostra memòria que ningú podrà esborrar mai.
Carles Aranda “Litus”.
