Tot i que els minyons més veterans la coneixem des de ben petita (és filla de l’expresident i excap de colla, Carles Feiner, el “Negre”), no va ser fins al febrer del 2010 que la Maria, als 13 anyets, va entrar per pròpia voluntat per la porta del local convençuda que volia fer castells. Igual que son pare, li ha faltat temps per posar-se a treballar per la colla, ara amb la junta, ara amb la canalla…
Per què i gràcies a qui vas entrar a la colla? Què destacaries dels Minyons?
Des que vaig néixer que he tingut relació amb els castells i sobretot amb Minyons, el meu pare n’és un dels fundadors i això fa que hagin sigut una cosa present en la meva vida des de ben petita. Quan tenia 8 o 9 anys vaig anar un temps a canalla però ho vaig deixar i amb 13 anys em vaig adonar que els castells m’agradaven i que volia tornar-hi i ja m’he enganxat fins ara, és una de les coses bones que tenen, que sempre que vulguis hi pots tornar.
Minyons sempre hem sigut una colla no gaire “normal”, amb això vull dir que des dels inicis hem sigut una colla trencadora, pioners en la incorporació de la dona al món casteller i vam obrir una nova era en els castells de “gamma extra”. Però tot això és el que es diu sempre, i es pot trobar en molts articles, revistes, diaris, etc. A mi m’agradaria parlar de la part més humana i més sentimental. És un lloc on tot i que a vegades costa trobar-hi el teu lloc, quan el trobes és com una droga, t’enganxa i un cop t’ha enganxat no pots deixar-la. És una gran família formada per gent molt diferent a tu i d’àmbits molt diferents, però que ens uneix un objectiu en comú.
Suposo que tothom ho deu pensar de la seva colla, però per mi Minyons tenim alguna cosa, no sabria dir ben bé el què, que ens fa especials i diferents a tota la resta de colles del món casteller.
Quines posicions ocupes/has ocupat als castells?
Faig de crossa. Normalment al folre i l’any passat em vaig estrenar a manilles.
Has col·laborat amb la colla en algun altre àmbit més enllà de la posició als castells?
Sí, fa tres anys que formo part de l’equip de canalla i també he estat a l’àrea social de la junta. També he fet tallers a diverses escoles i instituts.
Quin és el teu castell (estructura) preferit? Quin t’agradaria que assolís enguany la colla?
El meu castell preferit és el 5de9f i el 3de10fm, no sabria dir quin dels dos m’agrada més, són molt diferents.
Evidentment i suposo que com qualsevol minyó/minyona m’encantaria i seria impressionant tornar a repetir la diada passada; descarregant dos castells de deu. Però hi ha un castell que fa molts anys que ni tan sols provem que crec que ja ens tocaria fer-lo que és el 4de9 net.
Ens pots explicar alguna anècdota d’algun dels castells en els que has pogut participar?
D’anècdotes se’n podrien explicar gairebé de cada castell que fas, però n’hi ha dues que les recordo en especial.
La primera és la del 3de10fm descarregat a Girona el 2014, per quasi tots els que ara som membres actius de la colla aquest castell era un mite, sempre n’havíem sentit a parlar però no l’havíem pogut descarregar mai. Jo anava de crossa a la soca (el baix era l’Enric Cardús i l’altra crossa la Cristina Abellán), recordo que només vam sentir les gralles quan pujaven sisens i després al fer l’aleta, llavors allà sota només se sentia la plaça com cridava. Uns segons més tard, però que es van fer eterns notem que el folre i les manilles cauen a sobre nostra i la colla esclata enmig de l’eufòria, llàgrimes de felicitat i orgull. Encara amb gent a sobre, l’Abellán i jo ploràvem i cridàvem sense parar, ens vam abraçar i ens vam fer un petó molt efusiu i ens vam abraçar molta estona tots tres i plorant com nens petits.
L’altra anècdota que encara m’emociono al recordar-la és la de la diada passada quan vam descarregar el primer 4de10fm de la història. Anava de crossa a manilles (el terç era el Pere Orobitg i l’altra crossa la Jessica Delgado), estàvem tant bé que no ens creiem que fos veritat, vam sentir la plaça esclatar en un crit d’admiració i de no acabar-se de creure el que estava passant quan l’enxaneta va fer l’aleta. A partir d’aquell moment vaig començar a plorar, a obrir molt els ulls i entrar com en un estat de shock de no creure’m el que estàvem fent. Recordo la cara de l’Àlex una mica desfigurada i que cridava: el descarreguem, el descarreguem! I així va ser, els sisens tocaven manilles i vam caure tots, envoltada de gent a sobre, a sota, als costats, la Delgado em va tocar el cap i va saber que era jo i ens vam abraçar, plorar, cridar, sense acabar de ser conscients del tot que havíem fet història, un cop més.
Quina és la teva actuació castellera (plaça-poble) preferida?
La nostra diada és una actuació que m’agrada molt, actuem a casa i crec que des que es fa a la Plaça Vella, la fa una actuació encara més especial.
L’actuació a fora de Terrassa que m’agrada més diria que és Sant Narcís a Girona. M’agrada molt perquè és una actuació molt màgica, i ha sigut l’escenari de gestes aconseguides molt importants per la colla i pel món casteller en general.
Quins són els teus objectius castellers?
M’agradaria pujar a tronc algun dia però tampoc m’obsessiona. Estic contenta de fer de crossa, és una posició una mica oblidada tot i que cada cop esta guanyant més importància i més reconeixement. M’agrada tenir un equip on ens hem d’entendre tots perquè el castell funcioni, vius els castells d’una forma molt intensa.
Estàs a favor o en contra de que els Minyons participem un dia al Concurs de Castells de Tarragona? Per què?
Estic en contra de que Minyons participem al Concurs de Tarragona. És cert que és un esdeveniment que ha donat a conèixer els castells arreu del món, però no m’agrada la manera que els han donat a conèixer. D’una banda, els castells al meu entendre no es valoren amb punts, per cada colla un castell simbolitzarà una cosa diferent, per exemple no simbolitza el mateix un 3de9f de Vilafranca que un de Xiquets de Reus.
D’altra banda, no hi ha gaire diferència de punts entre un castell carregat i un castell descarregat, i considero que quan portes un castell a plaça és perquè estàs molt segur que el descarregaràs, sinó és que t’ha quedat molta feina per fer.
Els castells tenen o haurien de tenir una part humana molt important i al concurs fomenta la competició insana entre colles, que no es puguin ajudar entre elles i que guanyin o perdin. A les actuacions no guanya ni perd ningú, tothom va o hauria d’anar a donar el millor de si mateix, no a guanyar a ningú.
A part de la visió castellerament parlant, trobo molt trist que s’hagi de pagar entrada per anar a veure castells, que tal i com els entenc jo són cultura popular, no un objecte a vendre per guanyar milions, fa que perdin el seu caràcter màgic que els fa únics.
Quines altres aficions tens?
M’agrada anar a la muntanya per desconnectar, llegir, nedar i sortir amb els amics/gues.
Formes part d’alguna colla universitària? Quines diferències trobes entre les colles convencionals i les universitàries?
Vaig formar part un any dels Ganàpies de la UAB.
Crec que la principal diferència entre les colles convencionals i les universitàries està en que les universitàries són més per anar a passar-s’ho bé i de passada fer castells perquè ens agraden, tot i que això últimament està canviant perquè totes estant creixent molt i cada vegada tenen més nivell.
Com valores el creixement quantitatiu i qualitatiu dels castells universitaris?
Les colles universitàries crec que han sigut molt positives pels castells en general, ja que han fet que molta gent que potser no hagués conegut els castells, a través dels castells universitaris s’hi acostés i s’enganxessin i acabessin anant a una colla convencional. També coneixes molta gent d’altres colles i això també és positiu.
A nivell qualitatiu, les colles universitàries et donen oportunitats que potser a les colles convencionals seria més difícil tenir-les i fa que moltes persones estiguin molt més preparades castellerament.
Unes paraules per concloure l’entrevista…
Recordo una frase que vam dir l’any passat: “El dia que tinguem suc, fliparem tots!”, hem passat uns anys durs per la colla, anys de renovació de tronc, soca, folre i manilles, però ara tenim un potencial molt gran, tenim gent molt jove i molt ben preparada amb un llarg recorregut per davant i una canalla espectacular. És feina de totes i tots saber gestionar tot aquest potencial, les ganes i la il·lusió per seguir enlluernant amb els nostres castells, per seguir trencant sostres i rebentant límits. Si entre tots sumem no hi ha res que ens aturi, ho hem demostrat uns quants cops. Està molt bé recordar coses que hem fet perquè són immenses però també hem de mirar endavant perquè tot el que podem fer encara ho serà més! Estic segura que ens queden molts anys per seguir flipant, disfrutant i emocionant-nos fent el que més ens agrada; castells.
Sàvies paraules.
