El Carles Rué és un d’aquells minyons veterans tot i la seva joventut.Té 44 anys i en fa trenta que és minyó. Fent de lateral, a la pinya o al folre, sempre disposat a ajudar als nous amb la seva experiència. Sempre amb actitud positiva i posant-se allà on li demanen, sense queixes ni crítiques. Un bon minyó, sense dubte. I mireu si en té de coses a explicar…
Per què i gràcies a qui vas entrar a la colla? Què destacaries dels Minyons?
Uf, per Sant Fèlix del 1986. Tenia 14 anys, era un adolescent amb grans d’acne a la cara. La colla tot just començava a provar els primers 2 de 8 amb folre. Aquell any va quedar en intent…
Un cúmul de coses m’hi van empènyer. Amb els meus pares recordo haver anat al Raval a veure els castells per Festa Major. Deurien ser de les primeres ocasions a principis dels 80, i ja m’agradaven molt. I deuria tenir uns 10 o 11 anys quan recordo haver anat amb la meva germana a dos o tres assajos de castells, d’amagat de la meva mare, que en aquell moment, per la ignorància de la novetat que suposaven els castells a Terrassa, li deurien semblar massa perillosos. Però encara no als Minyons, no, sinó a la Casa del Poble del carrer Cremat, on assajaven aleshores els Castellers de Terrassa! La meva germana hi tenia un amic i m’hi va empènyer perquè li deuria fer vergonya anar-hi sola. Tampoc recordo fer-me pregar massa, ja que els castells ja m’agradaven… La cosa va durar molt poc, dos o tres assajos de divendres. La meva mare ho va saber i aquí es va acabar l’aventura… per ara. Perquè a mi, sense dir-ho massa, ja m’havia agafat el cuquet, saps? Al cap d’un temps, membres actius dels Minyons i monitors de l’esplai de Ca n’Aurell, on jo anava aleshores, van fer un taller de castells a l’esplai i, evidentment, ens animaven a anar-hi. I quan vaig saber que a finals d’agost s’anava a Vilafranca, la millor actuació conjunta de les colles punteres de la temporada, vaig al·lucinar molt i em vaig presentar a l’assaig, al pati de l’Ajuntament, on s’assajava en aquell moment, per dir que hi volia anar. Amb el temps la meva mare ja havia anat canviant d’opinió respecte la perillositat dels castells, a més de que deuria pensar que jo ja no acabaria pujant mai a pisos massa alts del tronc (cosa que va encertar, per cert) ja que ja em veia massa gran i que no era precisament molt hàbil que diguem… No ho sé, la qüestió és que no em va posar cap impediment. Poder anar a Vilafranca a veure les colles de Valls, que provarien castells de nou, quan tot just se n’havien vist els primers! Al final la Vella hi va carregar el 3, i la Joves i Vilafranca, van intentar el 4, una cosa al·lucinant per mi en aquell moment. I des d’aquell dia… Mira, enguany ha fet 30 anys d’això.
Dels Minyons no destaco res en concret, sincerament. De la mateixa manera que tampoc en retrec res, eh. M’estimo la colla amb tots les seves virtuts i defectes. A mi bàsicament m’agrada Minyons perquè em permet poder participar del fet de fer grans castells i la complicitat amb la resta de la colla que això suposa, ni més ni menys. I això em fa sentir viu tot fent quelcom compartit que crec que hauria de ser un orgull per tota la ciutat. Per mi, sense anar més lluny, això és la millor cosa de formar part dels Minyons. Tot el demés és circumstancial, coses amb les que hi estàs més d’acord i coses amb les que menys… Res que no passi en tot col·lectiu humà, vaja.
Quines posicions ocupes als castells?
Actualment, estic als cordons de la soca dels castells de nou bàsics, del pilar de set i del dos de vuit, i pujo als folres dels dos de nou, tres i quatre de deu i pilar de vuit. Al cinc de nou, de lateral a la soca. I de lateral, primer o segon, depèn, als castells amb pinya. Però havia pujat també als folres dels castells de nou bàsics i d’agulla a les pinyes convencionals, cosa que a vegades trobo a faltar una mica. Però bé hem de deixar que altres vagin ocupant els llocs en els que cal saba nova, no?
I tinc una petita espineta: no he pujat mai a unes manilles. Vaig estar a punt, però, ja fa uns anys. Assajàvem el 3 de 10 per la diada, i pujava de segones rere el Xingles, però finalment no el vàrem tirar a plaça i em vaig quedar amb les ganes de pujar allà a dalt sonant les gralles. Què hi farem, potser en una altra vida… Res greu, vaja.
Has col·laborat amb la colla en algun altre àmbit més enllà de la posició als castells?
Alguna coseta he fet en el passat… Però, sincerament, no massa. Sempre he estat molt actiu en moltes altres coses i actualment sóc força cautelós de com reparteixo el temps a fer tot el que m’agrada, la família… I tinc força vida més enllà de la colla. I considero que anant a dos o tres assajos a la setmana i a moltes de les actuacions al llarg de la temporada, el temps dedicat a Minyons és més que suficient. Tot i així, encara és l’afició a que més temps dedico des de fa força anys.
Quin és el teu castell (estructura) preferit? Quin t’agradaria que assolís enguany la colla?
A mi els castells m’agraden tots. Però com a colla, m’agraden els castells amb folre i manilles, ja que permeten la participació de molta gent. Són castells que fan colla. Ara, entenc que a una colla castellera l’horitzó a perseguir sempre hauria de ser poder dominar la màxima gamma d’estructures, està clar. Per tant, trobo a faltar molt els castells nets i els del pilar al mig. Aquesta temporada i des de moltes. Això sí, descarregats, eh. Si no, per mi, els castells no valen. Bé, potser només una mica si és un primer intent per part d’una colla o un castell inèdit o que fa molts anys que no s’intenta… (tot i que aquesta casuística cada vegada és menys probable, al ritme que va el món casteller…). Però els castells només carregats, a mi, sincerament, no em diuen massa res. Puc entendre i compartir l’esforç per arribar-hi, però res, els castells són per descarregar, i si no, pega, has fallat. Una altra vegada serà. Ara, si només queda en carregat, tampoc cal fer-s’hi mala sang… Per mi és així i així ho accepto, amb normalitat.
Ens pots explicar alguna anècdota d’algun dels castells en els que has pogut participar?
Fa molts anys, a principis dels anys 90, conjuntament amb altres adolescents i joves que formaven part de la colla, vàrem formar una colleta anomenats els Xiclets. En quedem ben pocs, tots varen anar marxant. El nom no recordo si era perquè érem uns mastegadors compulsius de xiclet o què. Recordo que, evidentment, com a adolescents que érem, segurament hi havia moments que els castells en si passaven una mica a segon pla. No us explicaré què fèiem, però ja us ho podeu imaginar… de l’alçada d’un campanar! Doncs bé, recordo un Sant Fèlix que després d’actuar nosaltres, alguns dels Xiclets vàrem decidir anar a fer unes birres aprofitant l’espera mentre no ens tornés a tocar ronda. Alguns de nosaltres pujàvem de terceres o de segones laterals al folre del 2 de 8 i 3 de 9, no recordo massa qui més a part de jo, ni quin dels dos castells era el que havíem d’intentar a la següent ronda. I fora de la plaça, fent les birres, va anar passant el temps, i el temps… Vaja, la cosa se’ns en va anar de les mans. I bé, ja us ho podeu imaginar… Quan vàrem arribar a la plaça el castell ja s’havia fet! Els crits del Negre, que era el cap de colla o de pinyes en aquell moment, encara ressonen ara per tot el Penedès. Fins i tot, em sembla recordar que algú es plantejava que ens havien de fer fora de la colla, però al final, al cap dels dies, les coses es van anar calmant i ja no se’n va parlar més. De fet, em sembla que aquest és l’únic folre que, havent de pujar, he acabat no fent-ho a la plaça. Bé, ni el castell vaig veure! A més, per més mala hòstia, va quedar en intent o només carregat, no ho recordo exactament, i l’ambient estava una mica tens… La cara de pomes agres del Negre feia molta por!
Els Xiclets, en el fons, ens fèiem estimar i ens en deixaven passar moltes tot fent els ulls grossos. Ens veien una mica com el futur de la colla, ja que portaven uns anys que els costava que entrés gent jove. Fins i tot, una vegada, en plena Festa Major, anant a fer castells, vàrem acabar amb una trifulga extracastellera i vàrem haver d’anar a judici per faltes alguns de nosaltres. Doncs la colla, ens aquells moments difícils per uns joves (per poc, però encara érem menors d’edat), ens va donar suport jurídic i econòmic en tot moment, gràcies sobretot al Pare Comas, que ja sap que sempre li estarem molt agraïts. Però això ja són figues d’un altre paner… Fins aquí.
Quina és la teva actuació castellera (plaça-poble) preferida?
A Terrassa, sens dubte. A casa: al Raval i a la plaça Vella. Però també m’agraden molt Sant Fèlix a Vilafranca i Sant Narcís a Girona, pel que representen pel món casteller i per la colla, respectivament.
Quins són els teus objectius castellers?
A nivell de participació, estic prou satisfet. Crec que no em puc queixar gens. Em sento suficientment valorat i content que comptin amb mi per pujar als folres dels gamma extra. I sé que, tard o d’hora, algun dia s’acabarà, perquè senzillament hi haurà gent més jove que tindrà més aptituds, o pel que sigui. Així que em dedico a intentar fer-ho el millor possible i a gaudir-ne el màxim, ja que m’hi sento força bé. I que per molts anys! A més, hi ha una cosa que cal tenir en compte: a mesura que passen els anys en actiu a la colla, els teus objectius són cada vegada menys de posició tècnica personal i més emocionals. Al final el que recordo més és l’emoció davant certes fites i no tant la posició exacte què ocupava aquell dia en aquell castell, tot i que també ho recordes, està clar.
Estàs a favor o en contra de que els Minyons participem un dia al Concurs de Castells de Tarragona? Per què?
Bé, sincerament, és un tema que no em treu gens ni mica la son. Respecto la posició general de la colla de no participar-hi i punt. Però si es decidís anar-hi, tampoc en faria escarafalls. Mira, a mi del Concurs de Castells no em preocupa el concurs en sí. Sempre l’he entès com una anècdota dins del món casteller, i, per cert, ben arrelada. El món casteller segueix suposadament la seves lògiques de rivalitat més o menys regulades per la tradició festiva i un cop cada dos anys hom organitza això, un concurs, on lògicament es competeix. Si no ja no seria un concurs, està clar. I en una competició l’avaluació s’ha de poder fer de la forma més objectiva possible. Per exemple, numèricament, puntuant els castells. A més, hi participa qui vol i qui no vol, no. Fins aquí l’anècdota. Si això es quedés aquí, doncs tampoc passaria massa cosa més. El que ja no m’agrada és que el que hauria de ser una anècdota, és a dir, un dia entre 730 en què hi ha una competitivitat explícita basada en criteris de puntuació numèrica segons els castells assolits, freda i objectiva –i, com ja he dit, que puc arribar a acceptar com a anècdota-, esdevingui categoria. I, a poc a poc, és el que està passant. Ara, cada vegada més, hi ha el parany de caure en la comoditat simplificadora d’aplicar els criteris numèrics utilitzats oficialment en un esdeveniment anecdòtic a les actuacions de les colles dels 729 dies restants. I es confon molt fàcilment competitivitat amb rivalitat que, segons la meva opinió, més enllà dels seus significats semàntics purs, jo diferencio segons si la valoració és freda i numèrica o, en canvi, també hi juga un paper important tot un seguit de circumstàncies més subjectives. La primera, la competitivitat, per mi és avorrida i simplificadora. I la segona, la rivalitat, sense necessitat de criteris tan freds, és divertida, subjectiva, enriquidora i oberta a mil matisos i detalls. I a mi m’agrada el fet casteller pel debat i la diversitat d’opinions que genera tenint en compte moltes coses més enllà de les classificacions i de les valoracions numèriques. Però, ja ho veieu, vivim en una societat mandrosa i poc donada a voler aprofundir en les coses, i sovint s’imposen, per còmodes, criteris de valoració categòrics, restrictius i tancats, com són uns punts numèrics concrets, per molt consensuats que hagin estat abans. Ho trobo fins i tot un pèl dogmàtic: no deixa possibilitat de resposta ni de discussió… Quina és la millor actuació de la història? La dels Verds? La de la Vella? La dels Minyons? Potser totes tres a la vegada? Cal posar-hi punts? Sóc tot orelles! El debat és obert…
Quines altres aficions tens?
M’agrada molt la muntanya i sortir en general a perdre’m per la geografia del nostre país, sobretot a peu, tot i que en cotxe o autocaravana, també. M’agraden les festes tradicionals i conèixer bé els llocs: els seus costums, el seu patrimoni, els seus racons… I m’hi dedico professionalment.
També m’agrada molt llegir, sobretot literatura de viatges i descoberta de llocs propers. I escriure, que intento fer-ho el més bé que puc. Tinc un blog (ara una mica abandonat), escric articles…
I, suposo que, com tothom, passar estones agradables amb els meus amics i família.
Quin creus que és el secret per aconseguit fidelitzar als nous minyons i que s’estiguin molts anys a la colla?
Sincerament, crec que l’únic secret possible que hi ha és que t’agradin els castells. Si t’agraden els castells, poc o molt restes a la colla, a no sé que hi hagi altres circumstàncies que t’ho impedeixin categòricament. Amb tots els anys que porto a la colla, aquest ha estat i és un dels debats més obstinats per part de juntes i tècniques. I al final la conclusió hauria de ser que a la colla oferim, principalment, castells. La resta (festes, viatges, concerts, premis, amics, disbauxa…), són coses que es poden trobar a molts llocs i associacions. Que no dic que tot això es deixi de fer, al contrari: cal mantenir el caliu. Però què ens diferencia d’altres propostes associatives? Que fem castells! I a més, dels més alts i difícils, apa!
I què podem fer per animar al tots els exminyons que han tingut camisa malva perquè se la tornin a posar?
Uf, no sé. Però tampoc m’hi atabalaria massa. Jo, en aquests casos, parteixo de l’evidència que qui no ve, els seus motius tindrà, no? Si és per desinterès total, poca cosa hi podrem fer. Si és per altres motius més laxes, potser animant-lo… Suposo que molts de nosaltres tenim coneguts que havien estat a la colla i ho van deixar ja fa temps, i que potser amb una empenteta tornarien de tant en tant. Però deixa’m desconfiar de les grans campanyes en aquest sentit. Crec que són més efectives les distàncies curtes, comentant-ho algun dia que te’l trobis en qualsevol altre lloc. I aquesta persona ja parteix de que si es passa un dia per l’assaig, allà et trobarà. Tinc la petita sospita que la majoria dels que han tornat o han entrat a la colla, és perquè un amic o conegut l’ha animat en la petita distància. I també cal comptar amb tota una massa social que potser no té l’interès tan accentuat per venir assaig rere assaig, actuació rere actuació, però que és molt fàcil que et vinguin a donar un cop demà a les grans actuacions. Tot suma!
Unes paraules per concloure l’entrevista…
Doncs, res, que moltes gràcies per pensar en mi per aquesta entrevista. I que espero poder gaudir dels Minyons de Terrassa per moltíssims anys més, amb alegria, intensitat i satisfacció, quan toqui, i amb paciència i serenor, quan les coses no van vagin tan bé com voldríem. I que no ens posem nerviosos quan les coses no surten prou bé. Que les coses fetes en calent, no són mai bones conselleres. Ara estem en un moment bastant bo, però venim d’una època que era fàcil deixar-se endur pel desencís. Però quan es passen males èpoques, valores molt millor, després, els grans moments. Costen tant d’assolir… Sapiguem-ne gaudir, doncs i que segueixi així. Endavant les atxes!
