En Pere Tiana “Ogro” és d’aquells minyons de pedra picada que continua al peu del canó gairebé 42 anys després de començar amb això dels castells. És un clàssic, un “vaca sagrada”, un “gordu”, en definitiva un minyó amb un gran cor, estimat per tots i de conversa afable. Segur que té mil batalletes per explicar-nos. Comencem:
- Quan, com i gràcies a qui comença el teu vincle amb els Minyons de Terrassa?
El 1979, La secció infantil del Centre excursionista de Terrassa celebrava el seu 10è aniversari, ja sabeu com van aquestes coses es fan festes i activitats, jocs de pistes, foc de camp…, que vam organitzar els que llavors érem monitors de la secció, va venir gairebé tot el centre, a Can Torres. Un dels actes abans del dinar de germanor va ser improvisar uns números de circ, ens vam repartir en grups, nenes, nens, monitors, pares, amics, tothom que li vingués de gust participar i fer un xic de gresca. Jo participava en un número d’encantadors de serps, podeu comptar que el meu paper, no era ni de serp, ni encantador.
Un dels grups ens va sorprendre, feien “d’equilibristes”. Van començar a pujar uns damunt d’altres i fer estructures bastant simètriques, petites però va ser l’estrella de la festa, en veritat van fer falcons, i una cosa va portar a l’altre.
Aquell número de circ el dirigien en Falcato, junt amb en Joan Brugués (Bubu), que em temo que ja tenien al cap de fer alguna cosa, castellerament parlant, a Terrassa, aquí en van veure l’oportunitat. Als pocs dies ens trobàvem al torrent de Vallparadís (actual Parc de Vallparadís), davant de la font del Tintorer, objectiu començar fer castells, ja no falcons, a la Diada de Germanor que al mes de maig feia el Centre a Can Guitard.
Amb 4 horetes d’assaig l’objectiu es va assolir, 4 de 5 net, 3 de 5 net, dos de 5 amb pinya, tots sense acotxador, no hi havia més canalla, i, pilar de 4.
Uns vint dies més tard, i també a la seu del Centre Excursionista de Terrassa, celebràvem la primera assemblea de la Colla, la constituent, on es va decidir el nom, el color de la camisa, i la primera junta i tècnica de la colla.
- Quina és la clau per mantenir-te al peu del canó durant 42 anys?
No crec que hi hagi una clau, o una fórmula, sols estimar els castells i la colla, i passar-ho bé.
He passat èpoques de tot, més bones i més dolentes, temporades que ja fos per raons de salut o professionals, he hagut d’afluixar el ritme, però sempre he tingut les ganes d’entrar al patí i gaudir amb els companys. Deu ser aquesta la clau?
- Quines posicions has ocupat als castells? Quins castells et porten millors records? I pitjors?
Posicions moltes i variades, des de laterals (anàvem apuradillos), contrafort, baix, terceres mans, segon, ganso, ganso al folre…
Bons records en tinc molts, podeu comptar, però potser n’hi ha dos de molt especials per a mi, el primer 5 de 8 (1987) i el primer 5 de 9 carregat (1995), en ambdós ocupava el lloc de segon a l’entrada del 2.
I de records dels altres gairebé no n’hi ha, si més no, em quedo amb els bons, que en son molts més. Però per dir-ne un, el pilar de 5, el meu darrer a Palau Solità.
- Quina ha estat la teva implicació amb la colla més enllà dels castells?
Em sembla que he fet molts papers de l’auca, Secretari, tresorer, relacions públiques, president, etc. sempre, però en la part administrativa, la qüestió tècnica la he deixat pels savis.
M’agradaria pensar que he donat a la colla, com a mínim una petita part del que la colla m’ha donat a mi.
- És cert que estar al capdavant de la colla crema tant? Per què penses que és així?
Jo no diria que crema, tot depèn de cada ú i de l’equip del que formi part. S’ha de ser generós i conscient del que s’està fent. Tot i així, la colla és molt gran i complexa, i pot arribar a cansar el estar temps al capdavant, per això cal que la gent que dirigeix rebi el recolzament de la resta i quan calgui es renovi. Tant els que agafen les regnes com la resta, hem de ser conscients de que no és una tasca fàcil.
No s’ha de tenir por a posar-se davant, i no per un any o un temps determinat, sinó per afrontar projectes a mig i llarg termini i dur-los a terme, desprès qui agafi el relleu caldria també que prengués el relleu del projectes engegats i comprometre’s a la continuïtat, a una feina feta, o si cal, reconstruir alternatives, si es creu que es pot millorar.
Som una colla assembleària, o això diem, no? Doncs decidim quina colla volem entre tots amb plans amb vistes a bastant més d’un any, per assolir nous reptes i objectius, castellers i socials, de colla, de ciutat, siguem ambiciosos. Crec que ara se’ns presenta una gran oportunitat en aquest sentit.
- També has estat alguns anys a la Junta de la Coordinadora… és escoltada la veu dels Minyons dins del món casteller? Et sembla que els Minyons tenim alguna responsabilitat en l’evolució dels castells en els darrers 40 anys?
Si, a Minyons se’ns escolta, sobretot per part de colles que han nascut amb posterioritat a nosaltres, per a moltes d’aquestes colles en som el referent, doncs la nostra aportació al mon casteller, ha estat la rebel·lia i l’inconformisme a tots uns costums establerts i que eren inherents als castells, i que hem aconseguit trencar, o com a mínim fer trontollar.
A molts no els ha agradat el nostre paper, però la majoria han acabat fent o copiant moltes de les, diguem-ne novetats, que hem aportat els Minyons, tant si parlem de canvis a nivell social, com si parlem, fins i tot de millores pròpiament de tècnica en la manera de fer castells.
- Com a casteller, encara et queden objectius per assolir? Com veus el futur del món casteller? Hi ha marge de millora/progrés o hem tocat sostre?
Objectius de caràcter personal, pocs, i no per falta de ganes, però ja no em toca. Objectius com a col·lectiu espero viure’n alguns més, i a tots nivells.
El futur del mon casteller, i més ara que passa per una recuperació del que ja teníem, el veig molt engrescador, tornar a donar un valor als castells que semblava que ja eren castells menors, ha d’ajudar a plantejar i assolir nous reptes amb pas ferm i segur, i no, no hem tocat sostre.
El sostre se’l marcarà cada un, tant individualment com col·lectivament, els Minyons ens hem sentit molts cops que el que ens plantegem és impossible, que no estem en els nostres cabals, però de moment res se’ns a resistit.
8.Els Minyons vam tenir una gran entrada de gent a mitjans/finals dels 90. Actualment però costa arrossegar camises a l’assaig i a les places… penses que tornarem a viure un boom com el d’aleshores?
N’estic convençut, tal com he dit tenim a tocar uns nous projectes, de colla, de ciutat, de comarca,… que ens poden dur a una nova dimensió. Podem tornar a encapçalar aquest món que tant estimem.
Ens hem de prendre el futur ja des d’ara amb ganes i il·lusió, així serem capaços de transmetre-ho, i una cosa portarà la següent, tornarem a omplir el pati, i el pati nou que serà més gran, segur.
9. Penses que Terrassa és una ciutat que estima els castells? Arribarem algun dia a viure els castells com a la zona tradicional?
Els terrassencs estimen els castells, cada cop més, però encara queda molt recorregut per què es reconegui com a un signe d’identitat, els respecti i estimi com a ciutat, estem en el bon camí. Ja no es una travessia en el desert com era fa anys.
I m’agradaria que els castells els arribéssim a viure amb molta passió, jo ja els hi visc. Amb tanta o més passió que a altres places amb més o menys tradició, però a la nostra manera, com hem fet i fem fins ara.
10. Tens familiars a la colla? Què et semblaria si un net volgués ser enxaneta? T’agradaria?
Començant que jo he format família a la colla, si hi tinc molts familiars.
Des de fa 42 anys la major part de la meva vida familiar ha girat al voltant de la colla, hi he trobat parella, he compartit els millors moments amb sogres, tiets,…, la comparteixo amb cosins, la filla, el gendre,… De fet em sembla que entre, Florenses, Tianes, Andreus, Casas, Roures, Monràs, en som un bon munt.
Primer haig de ser avi, i si una neta o un net volgués ser Minyó, jo l’acompanyaria fins la pinya, després acotaria el cap, patiria massa si el veies.
11. Et sembla bé que la colla es plantegi un canvi de local?
El canvi de local, és el repte de futur que ens farà progressar com a colla, els que ens portarà el boom de noves camises. Això, però no es farà sol, hi hem de posar el coll, no només els de la junta i la tècnica o els de la comissió del local. Cal empènyer, cal esforçar-s’hi, les possibilitats de un nou creixement com a entitat i com a colla, tant socialment com castellerament son molt grans, però ens ho hem de creure, del primer a l’últim i demostrar-ho.
12. De les diades castelleres en que participen els Minyons, amb quina(es) et quedes?
Es molt difícil triar, doncs m’agraden gairebé totes, Can Palet, Patrimoni, Festa Major, Granollers,…però n’hi ha dues que destaquen, Diada i Sant Narcís i una tercera que encara que molts no ens hi volen, es de les millors quan hi participes, Sant Fèlix.
13. Segur que tens centenars d’anècdotes relacionades amb els castells i amb la colla. Ens en pots explicar un parell o tres de bones?
És difícil triar, però us n’explicaré dues, segons jo recordo, doncs a cops les anècdotes es relaten segons el record de cada un de nosaltres.
En la segona actuació oficial de la colla, desprès de la presentació oficial, devia ser finals de juliol de 1979, al barri de Sant Llorenç. Fèiem castells de 5 nets, aquests que ara diuen que no son castells, però que totes les colles hi han passat i els han fet, i no fèiem 3 castells i un pilar, en podíem arribar a fer 15 o 16 o més, vaja per les cantonades literalment.
Doncs bé, en una plaça de les del barri ens parem i comencem a fer la nostra, la gent no ens feia gaire cas, ni entenia gran cosa. De cop una senyora comença a cridar quasi histèrica, “Aaaaiiiii!!! Que bajen!!! Que bajen!!! Que se van a caeeeer, que bajen!!!”, nosaltres entre rialletes, com si sentíssim ploure, i la senyora anar cridant, llavors de sobte, surt una altra dona: “Que no mujer, que no se caen, que no ves que se saben el truco!!”.
A hores d’ara, no se si ja sabem “el truco”, en tot cas, a mi no me l’han explicat.
Tota la colla sap que en Josep Oriol, és el nostre patró, oi? Però sabeu com va esdevenir aquest patronatge?
A la Mercè de 1983, quan encara hi anàvem en el dia 24 de setembre fos diumenge, dilluns o dijous. L’actuació començava a la sortida d’ofici davant de la Basílica de la Mercè amb uns pilars, llavors anàvem fins a la Plaça de Sant Jaume en cercavila. Aquell any hi volíem assolir el 4 de 8, el carro gros, només l’havíem aconseguit carregar a la diada del 1982, el repte era majúscul.
Doncs bé estàvem esperant a arrencar la cercavila, quan a algú, no em feu dir si va ser el Negre, o qui va ser, va tenir una il·luminació. S’havia de posar un ciri a la Mercè, per què se’ns acomplís el desig de descarregar el Carro Gros, corrent uns quants van entrar a la basílica, pillen un ciri, van cap a la capella de la Mercè…, però, Ai las! Hi ha cua, però cua, cua, la cercavila ja arrencava i no entrar amb la colla a la plaça podia ser un problema, que fem? Es Giren i veuen una capella d’un Sant buida sense ningú, vinga hi posem el ciri, i cap a plaça.
El desig es va acomplir, potser més per la feina feta que no pas per la intervenció divina, a la fi se’n recorden del ciri, però no recorden quin és el Sant al que se l’hi ha posat. No hi ha problema tornem a la Basílica i a veure qui és, doncs ha d’esdevenir el nostre patró. Descobert el misteri, era Sant Josep Oriol, que males llengües diuen que a sobre és patró de lladres i estafadors. Des de llavors i durant alguns anys, quan teníem un gran repte davant o una gran actuació a fer, llogàvem un missatger en moto, el fèiem anar a Montserrat a“mangar” un ciri, i l’havia d’anar a posar a la Capella del Josep Oriol.
14. Et veus fent castells d’aquí deu anys? I en quina posició?
Si, al darrer cordó fent de tothom, i si els genolls em deixen, fins i tot fent l’escaleta, i criticant la posició dels del tronc.
15. Unes paraules per concloure l’entrevista?
Si, VISCA ELS MINYONS DE TERRASSA!!!
