El Ferran és un xicot molt trempat de 34 anys que va arribar a la colla l’agost del 1999, el què significa que ja porta mitja vida amb els Minyons. Molts el coneixeu com a PD oficial de la colla en les grans festes, però a banda de posar discs al local també ha col·laborat amb la colla en diferents àmbits. És “cepitu” però en el fons bona persona.
Per què i gràcies a qui vas entrar a la colla? Què destacaries dels Minyons?
Això és una història molt curiosa, perquè de petit no deixava anar als meus pares a les actuacions perquè deia que aquests dels castells eren uns pesats i m’avorria. Recordo anar “obligat” a veure el primer 2d9fm i no tornar a trepitjar una actuació fins el 98, quan el Jaume Roca ens va convidar a tots els monitors de l’esplai a veure el primer 3d10fm, d’aquella forma com ho fem amb els nostres amics “muggles” quan estem il·lusionats: “Veniu que veureu quelcom que no s’ha vist mai”, “la farem grossa”, “no us ho podeu perdre” i aquestes coses. La temporada següent va anar burxant, i un dia tornant de colònies ens va asseure a l’Eloi Perich i a mi a l’Aquí té pa, que era un bar on hi havia una exposició de fotos en gran format de castells de Minyons, i ens va anar fent la rosca fins que ens va convèncer d’anar un dia a assaig i provar-ho. I sembla que ens va agradar…
Dels Minyons destacaria que per mi s’han convertit en una forma de viure, d’entendre el món i de relacionar-me, en la columna vertebral de la meva xarxa social, en una segona família.
D’on ve això de “cap de truita”?
Quan era jove i inconscient, sembla mentida però tenia cabells, i me’ls tenyia dels colors més insospitats. Pel Sant Fèlix del 2001 anava tenyit de taronja, i amb l’eufòria post-actuació el Xingles va començar a fer bromes al respecte, fins que li va sortir aquesta. El malnom va durar un temps, però per sort o per desgràcia la meva alopècia el va acabar defenestrant.
Quines posicions ocupes als castells?
Faig de primeres mans als castells amb pinya i amb folre, i vaig a la creu a sota del primeres i/o dels segones en els castells amb folre i manilles. També he fet molt temps de terceres mans al pilar de set, que és quelcom que em fa força gràcia, per la comparació amb la mida dels terceres mans a tots els altres castells. Tot i això, porto un temps havent-m’ho de mirar per una lesió a l’espatlla, o sigui que ara faig de “tribunero”.
Has col·laborat amb a la colla en algun altre àmbit més enllà de la posició als castells?
He estat col·laborador de dinamització i algun any membre de l’equip, i encara els segueixo donant un cop de mà sempre que cal i puc. També he estat uns anyets a l’equip de pinyes, amb més o menys presència segons m’ho ha permès la meva vida laboral.
Quin és el teu castell (estructura) preferit? Quin t’agradaria que assolís enguany la colla?
M’agrada molt el 5d9f pel sentiment que genera a la colla, és un castell que sentim molt nostre, i el 4d9, segurament perquè quan el vam descarregar l’agost del 2001 és un dels moments de màxima eufòria de la meva vida.
Ens pots explicar alguna anècdota d’algun dels castells en els que has pogut participar?
Al llarg dels anys te’n passen de tots colors… Plujes daurades d’aixecadors incontinents, acudits que fan riure tant a la soca que gairebé s’enfonsa, companys que cauen sols damunt la pinya, converses surrealistes a mig castell… Una anècdota de les que recordo amb un somriure va passar per Sant Fèlix del 2002, quan descarregàvem el 5d9f a 3a ronda: em van començar a posar peus i peus a sobre fins que l’últim em va anar a parar al mig del cap. I no sé quin dels tres membres de la rengla de mans va ser, però duia els peus tan bruts que no hi havia manera d’esborrar la petjada que m’havia deixat a la closca, amb la conseqüent hilaritat general. Vaig haver de rascar una bona estona a Cal Paco per fer net!
Quina és la teva actuació castellera (plaça-poble) preferida?
M’agrada molt Sant Fèlix, és d’aquelles actuacions diferents, d’emocions fortes, que es comencen a viure dies abans i perduren en la memòria.
Quins són els teus objectius castellers?
A nivell personal, m’agradaria pujar algun dia a les manilles però amb els quilos que he guanyat durant la lesió ara mateix em queda molt lluny… També m’agradaria fer d’agulla a un castell de 9 (o de 10) però sóc una mica massa alt, i aquí si que no hi puc fer res.
A nivell de colla m’agradaria molt descarregar d’una vegada el quatre de nou amb folre i pilar.
Estàs a favor o en contra de que els Minyons participem un dia al Concurs de Castells de Tarragona? Per què?
Estic en contra. De fet, al principi hi anava de públic i ara ni això. No crec que els castells siguin quelcom pel que s’hagi de pagar entrada, i encara menys colar-se per no pagar-la. També em sembla una jornada extremadament llarga, en alguns moments espessa, esgotadora, em sembla que 6 o 7 hores en una plaça són una animalada pels adults, i ja no parlem de per la canalla. També em sembla que els castells són quelcom impossible de quantificar de forma objectiva. Per mi són una expressió artística, una escultura humana efímera que perdura en el record (bé, i en les fotos), l’objectiu de la qual ha de ser assolir la màxima plasticitat possible. Podríem dir que tinc una perspectiva hedonista del fet casteller, que m’agrada fer castells, i que els faig pel simple plaer de fer-los, i aquesta perspectiva no combrega gaire amb la filosofia del concurs.
Quines altres aficions tens?
Sóc una persona bastant activa i intento mantenir-me força ocupat. M’agrada el bàsquet, nedar, la música, llegeixo força, també sóc una mica (o molt) seriòfil, m’agrada el cinema, la cuina, jugo a escacs amb el Barad… Faig una mica el que puc, allò que la vida em presenta i procurant ser feliç
Ens pots explicar qui són els “cepitus” i d’on surt aquest grup?
Si vols que et digui la veritat, ja no sé ben bé qui som. El Miki, el Flo, el Codera, l’Eloi, en serien alguns exemples. El grup surt perquè després que el Jaume ens “enganyés” a mi i a l’Eloi, i veient que a nosaltres ens havia agradat molt (i que erem uns pesats), hi va haver diferents entrades de monitors de l’esplai a la colla, i algun fitxatge en direcció inversa, i vam arribar a ser bastants. però ara mateix ben poca relació tenim ja amb l’esplai.
Què és el millor i el pitjor de fer de PD a la colla?
El millor és poder ajudar els meus companys de colla a ser feliços, ni que sigui per un instant, que netegin una mica el cap i simplement ballin i es deixin portar.
El pitjor és la manca de valoració que moltes vegades es nota per la feina i l’esforç que comporta punxar i intentar oferir un nivell digne, professional, de vegades “in situ” (ja diuen que la confiança fa fàstic) o de vegades a nivell institucional, ja sigui perquè se’ns deixen als programes i cartells, o sortim mal escrits, o ens comparen amb un ipod, etc.
Unes paraules per concloure l’entrevista…
Per acabar m’agradaria dir quelcom, una mica filosòfic, una mica anada d’olla, però que fa un temps que tinc molt clar: fer castells és un acte revolucionari, d’insubmissió contra gran part dels dictats del sistema, contra el consum, és construir quelcom col·lectivament, autoorganitzar-se, preservar i crear cultura… Si som capaços de fer això per quelcom efímer com és un castell, què no serem capaços de fer?
