El Santi és un bon minyonet de tan sols 50 anyets. Va arribar a la colla de la mà de la seva filla, la Mireia, el juliol del 2009, i si el voleu conèixer haureu d’apropar-vos molt al nucli del castell ja que acostuma a ser un dels baixos. Esperem que aquesta entrevista no el faci patir tant com algun dels castells que ha parat…
Per què i gràcies a qui vas entrar a la colla? Què destacaries dels Minyons?
Vaig entrar a la Colla gràcies a la meva filla Mireia que actualment no és minyona activa. A la primavera del 2009 els Minyons van fer un taller a l’escola on estudiava la Mireia, que va quedar entusiasmada i amb ganes de fer castells, nosaltres no ho veiem clar. Al cap de pocs dies ens va trucar el Falcato, vàrem tenir una breu conversa telefònica i ens va convidar a un assaig. Haig de reconèixer que jo no ho veia gens clar degut a la meva ignorància del mon casteller, i en primera instància van començar la Mireia i la seva mare. Jo em vaig posar per primera vegada a una pinya per Festa Major d’aquell any i el dimarts següent em vaig comprar una faixa i vaig anar a assaig, i encara hi soc.
Actualment la Mireia i la seva mare ja no venen a Minyons però gràcies a elles, el meu fill Oriol i jo ens hem convertit en Minyons fidels i actius.
Haig de reconèixer que és un lloc on des de fora es fa difícil entrar-hi, sembla un entorn tancat i fins i tot excloent. La realitat es que quan vences les teves pròpies reticències acaba sent un lloc i entorn obert i tranversal, tant pel que fa a l’edat com cultura, classe social, formació… És un lloc/entitat on jo m’hi sento molt a gust i lamento no haver conegut abans. És una gran vàlvula d’escapament on tothom pot trobar el seu espai i gaudir no només dels castells sinó de tota l’activitat social que els envolta.
Quines posicions ocupes als castells?
Com la majoria vaig començar d’”Au tothom”, després vaig començar a entrar en algun cordó, després de contrafort i actualment faig de baix.
Quin trobes que és el castell més complicat per a un baix? I el que més pesa? I personalment, amb quin castell recordes haver patit més?
La meva trajectòria com a baix tampoc és molt dilatada, i potser els més veterans discreparan, però jo crec que el més complicat es el Quatre amb pilar. Treballes sense agulla, que està girat treballant pel pilar, tens una esquena oprimint-te nas i boca i costa respirar, el pilar t’empeny enfora quan la creu t’empeny endins per aguantar el castell (sandvitx), i el segon fa el que pot amb els peus.
Penso que el què més ha de pesar és el Quatre de nou net. Jo ni tan sols l’he portat a plaça, però els pocs assajos que he fet em diuen que ha de pesar molt. El folre, i les manilles en els castells emmanillats, treuen molt pes al castell i li aporten estabilitat, de manera que la càrrega que arriba al baix està més controlada i repartida, però en un castell de nou net tot el que baixi serà pel baix. El mateix passa amb un de vuit però en un altra dimensió.
Per això que deia, a vegades pot arribar a ser més dolorós per un baix un quatre de vuit amb el pilar, o un quatre de nou amb folre que un quatre de deu o un dos de nou.
Amb el 4d8a encara pateixo ara i amb el 4d9f recordo haver patit molt amb els primers que feia. Si serveix de referència no recordo patiment agut en els castells de deu, mentre que si que tinc durs records de castells menors.
Has col·laborat amb a la colla en algun altre àmbit més enllà de la posició als castells?
L’any 2013 l’Enric Cardús em va demanar d’entrar a la seva Junta en qualitat de tresorer. Aquest tipus de càrrec permet conèixer des de dins el funcionament d’una Colla/Associació com la nostra més enllà de l’activitat castellera i com de complicat és gestionar una entitat d’aquesta dimensió on els recursos sempre són escassos i cal gestionar-los intentant satisfer les necessitats de la Colla que no sempre coincideixen amb el punt de vista de tots els seus membres.
Per bé que intentis fer-ho sempre es reben crítiques i deixes gent insatisfeta.
Actualment m’agrada participar en les sortides de llarga distància de la Colla on puc aportar mètode i organització.
Quin és el teu castell (estructura) preferit? Quin t’agradaria que assolís enguany la colla?
El meu castells preferit és el 3d10fm. Malgrat la gran dificultat del castell tinc la sort d’estar en una colla que li ha pres la mida i el “tempo”, i confio el que el puguem continuar portant a les places. Tot i el gran esforç que suposa, el gaudeixo molt i m’encanta l’exaltació col·lectiva cada cop que el descarreguem. Jo no soc gaire prolífic a les xarxes socials, però arrel d’aquesta entrevista he recordat l’únic “post” que crec haver pujat mai a facebook, i és com vaig sentir el meu primer 3d10fm descarregat a Girona el 2014:
Cinc minuts de 3d10fm
Avui és Sant Narcís
Arriba el segon i et puja a les espatlles i notes que pesa molt. La plaça va callant i corregeixes la posició dels laterals, i notes el pes de l’entrada del terç, i demanes a les sovint oblidades però sofertes crosses que ajustin les alçades. I notes el pes de l’entrada del quart i sents el contrafort, que és veterà i en sap, com ajusta la pressió de la creu i els formatgets; no cal dir-li res. I ja no notes més pes, és el que hi ha i hi haurà. I a la soca sents algun crit i gemec, però hi ha calma. I saps que entren sisens perquè sonen gralles i l’agulla, que és novell, es queixa i remena, i li dic que desconnecti del voltant i treballi per a ell. I la plaça comença a cridar en “crescendo” i saps que s’ha carregat perquè les gralles fan el toc d’aleta, i saps que la descarregada va be perquè la plaça continua cridant sense alarma ni estridència. I al nucli tot es comprimeix i saps que s’ha descarregat perquè ja no sents les gralles, però encara pesa. I de sobte el pes desapareix, i torna en forma de gent amuntegada i crits d’eufòria; son el folre i les manilles, i potser quarts. I ja està.
Els grans castells perduren a la memòria, però el 3d10 és efímer, cinc minuts. Queda per a la Història. D’aquí a ben poc hi tornarem.
Gràcies Minyones i Minyons.
A mi m’agradaria poder descarregar el 4d9 net. Crec que és un castell d’extrema dificultat, que jo no he conegut i que la Colla fa molts anys que no porta a plaça. Tant de bo aquest any trobem les peces que calen per assajar-lo i tirar-lo. Sense voler ser pedant, estic segur que pels baixos no serà.
Ens pots explicar alguna anècdota d’algun dels castells en els que has pogut participar?
No sé si es pot considerar una anècdota, però recordo el meu primer intent de 5d9f fent de baix a Sant Narcís el 2011. Gairebé no l’havia assajat i quan entraven quarts una de les crosses no es va trobar be i es va ajupir. Llavors, que jo era més novell que ara i era el meu primer intent de gamma extra, no sabia que fer, no sabia si es podia fer un castell com aquest amb un sola crossa, i no sabia si el més adient era demanar que tiressin el castell avall o treballar amb el que hi havia i provar de fer-lo. L’equip del baix que m’envoltava, que era més veterà que jo, em van animar i ajudar a no dir res i tirar endavant. El castell va caure després de la primera aleta, però tinc el convenciment que no va ser a causa de la soca. Tenim una gent experta i molt bona capaç d’aguantar tot el que baixa de dalt.
Quina és la teva actuació castellera (plaça-poble) preferida?
La Plaça Vella i la Plaça de la Vila m’han donat moltes satisfaccions i alegries, però la plaça on gaudeixo molt pel que som capaços de portar-hi i per com ens estimen i ens acullen és la Plaça del Vi. Tant de bo aquest any ho puguem tornar a petar.
Quins són els teus objectius castellers?
No tinc uns objectius castellers personals. Crec que els castells són el producte d’un col·lectiu on tothom és necessari i l’excel·lència només s’assoleix amb el treball i esforç de tots. L’objectiu seria que la Colla continuï creixent i portant els millors castells a les places, i que el meu cos aguanti molts anys per poder ajudar a la Colla a assolir-los.
Estàs a favor o en contra de que els Minyons participem un dia al Concurs de Castells de Tarragona? Per què?
Jo crec que un dia hi hauríem de participar i ho acabarem fent.
Des de 2010, i en contra del que sembla ser la opinió majoritària de la Colla, jo hi estava a favor. No comparteixo el caire de competició que el caracteritza, ni la desproporcionada valoració en punts dels castells només carregats, però crec que un cop cada dos anys no passa res per actuar en una plaça tancada on s‘ha de pagar una entrada per veure’ls. Entre concurs i concurs hi han altres 103 setmanes on veure castells en places tradicionals.
L’any passat hi vaig anar amb la samarreta d’una altra colla i ho vaig viure des de dins, i vaig veure molta “llenya”, més de la que em sembla sensata, i no em va agradar. Però participar-hi sota els criteris de que només es tiren els castells que estan a punt, com habitualment es fa a Minyons, no em semblaria malament. No li donaria rellevància a la posició final ja que tothom sap qui és qui en aquest món i al final apareixem en mitja dotzena de rànquings que es mesuren en punts.
Quines altres aficions tens?
M’agrada molt passar estones de tertúlia amb els meus amics, des de molt petit que practico l’esquí, tot i que darrerament amb menys freqüència de la que voldria. També he descobert els darrers anys el treking de mitja muntanya, i m’agrada força.
En distrec llegint i trobo a faltar la navegació a vela.
Ens pots explicar qui són els “gordos”?
No se si ho sabré explicar perquè ningú m’ho ha explicat a mi. Al poc d’entrar a la Colla vaig descobrir que hi havien diversos col·lectius identificats: Kurtits, Torreons, Mikros, Suelens, hAmpa, però els gordus estaven allà sense tenir clar qui era un gordu i qui no.
Jo crec que son un grup de minyons veterans, que en el passat van excel·lir en la pràctica castellera, que actualment la majoria d’ells no estan a primera línia, però que molts d’ells sempre son allà quan fan falta, sense cap afany de protagonisme. Personalment els anomenaria “vella guàrdia”. Tinc la sort de ser amic d’uns quants d’ells, cosa que m’ha permès aprendre força de la història viva dels minyons i muntar unes timbes de “pudrida” memorables. Tan de bo algun dia les minyones/ns em considerin a mi un “gordu”.
Unes paraules per concloure l’entrevista…
Els castells son cultura popular i tradicional, però des dels orígens sempre hi ha hagut una connotació de superar els registres de les altres colles.
Això només es fa amb assaig, constància, treball i implicació de tot el col·lectiu. Cadascú te un lloc a la colla i el que no es pot fer pel físic de cada un de nosaltres, segur que es pot fer amb el cap.
