La Míriam és la dona del Xavi Vilanova i mare del Nil, el Bru i el Jan. Una família de bons minyons. Sempre positiva i alegre, i sempre disposada a petar la xerrada. Mestra de professió, ha posat els seus coneixements i el seu temps a disposició de la colla.
Any i mes d’entrada a la colla:
Jo tenia 16 anys quan vaig entrar al Minyons de Terrassa. Bé, exactament no vaig entrar pels Minyons si no per les Minyones. Això era cap a l’any 1982. No he estat a la colla sempre amb la mateixa implicació, bàsicament perquè he tingut 3 fills i hi havia èpoques que tenia la camisa penjada a l’armari més del que m’hagués agradat. Mai, però, he deixat del tot la colla en aquests 34 anys.
Per què i gràcies a qui vas entrar a la colla?
Com he dit abans, vaig entrar per les Minyones de Terrassa. Érem una colla d’amigues que sempre anàvem juntes a tot arreu i vam sentir parlar dels castells a Terrassa i d’un grup de dones que en feien. Vam treure el nas i jo ja m’hi vaig quedar. Els castells em vam enamorar des del primer moment i a més era l’excusa perfecta per sortir als vespres de casa i estar amb els amics.
Què destacaries dels Minyons?
El que a mi m’agrada és estar en una colla castellera. I si la colla és la dels Minyons encara millor. M’agrada la meva camisa i la porto amb molt d’orgull sempre que hi ha actuació. M’agrada com es viuen els castells a Minyons i com treballa la gent per aconseguir-los descarregar. M’agrada ser dels Minyons de Terrassa.
Quines posicions ocupes o has ocupat als castells?
Fa 34 anys em van provar en un castell i no m’aguantava ni amb ciment, per tant, no he pujat mai més en un tronc i ni tant sols en una pinya. Jo em col·loco sempre a la pinya. Feina que a més a més m’encanta, no em permet veure cap castell però els visc moltíssim: sento les gralles, la veu del cap de colla, les ordres i els gemecs que arriben del peu del castell, els crits d’ànim de la gent de la plaça i després amb la calma els veig per la tele. Els últims anys he tingut la gran sort de poder portar canalla en el moment de fer el castell, sobretot als grans castells que és quan es necessita més gent. M’agrada igual o més que fer pinya. És impressionant portar a la canalla cap a la pinya ja muntada enmig d’una marea de gent. El moment que els deixes a sobre de la pinya i els hi dius qualsevol cosa com: t’espero a qui baix, a dalt fes un d’aquells somriures que tu fas, fes l’aleta més xula que mai s’hagi vist, o qualsevol frase que et sembli que els pot ajudar. Quan tornen de coronar el castell i arriben a les manilles, salten al folre, caminen per la pinya i se’t llencen als braços, agafant-se molt fort, encara amb l’adrenalina a tope per que ja saben que una vegada més ho han fet molt i molt bé.
Has col·laborat amb a la colla en algun altre àmbit més enllà de la posició als castells?
Directament mai m’he implicat a cap comissió però sempre que m’han demanat la meva col·laboració puntual he intentat ajudar si m’he vist capaç de fer bé el que m’han demanat.
Quin és el teu castell (estructura) preferit? Quin t’agradaria que assolís enguany la colla?
El castell que més m’agrada veure a plaça és el 9 de 8. M’agrada perquè és un castell molt viu on molta gent puja a la vegada per totes les rengles. La primera vegada que el vaig veure em va semblar un tros de selva plena de micos que s’enfilaven amunt dels arbres. És un castell molt agraït perquè hi participa molta gent.
Ara bé, el castell que més vegades he visualitzat a la meva vida és el primer tres de deu a la Plaça Vella de Terrassa l’any 1998, encara ara se’m posa la pell de gallina quan el veig. Era al novembre per la nostra diada.
De totes maneres, el castell que m’agradaria tornar a descarregar aquesta temporada és el mític 4 de 10.
Ens pots explicar alguna anècdota d’algun dels castells en els que has pogut participar?
Ja fa temps a Sants, les coses no anaven com volíem i ens mereixíem. No recordo exactament en quin castell vaig sentir que faltaven taps en un costat de la pinya. Jo no sabia que era un tap però no vaig dubtar ni un segon. Vaig començar a preguntar a la gent de les altres colles que hi havia a la plaça si sabien fer de tap i els vaig anar col·locant on semblava que en faltaven. Ens vam fotre un bon llenyot i el pitjor del cas que el castell va caure pel cantó on havia col·locat els taps. Mai sabré quina part de culpa vaig tenir en aquella caiguda.
Una altra anècdota que m’ha passat més d’una ocasió és quan demanes a algú si vol ajudar a fer el castell posant-se a la pinya. Normalment et quedes vora les persones que col·loques a la pinya per orientar-les i que no es facin mal en cas de caiguda. Quan acaba el castell els hi agraeixes la seva col·laboració. Doncs més d’una vegada quan m’he acostat després del castell per donar les gràcies m´he trobat a la persona plorant degut a l’emoció tan forta que ha sentit d’estar tant a prop d’un castell. Les gràcies ens les donen aquestes persones a nosaltres per la vivència que acaben de viure.
Quina és la teva actuació castellera (plaça-poble) preferida?
M’agrada molt actuar a Girona, acostumen a ser actuacions molt resolutives i on la gent és molt agraïda. M’agrada actuar a Sitges i a la Plaça Sant Jaume, és com ensenyar els castells al món per la quantitat de turistes que hi ha. Però les actuacions on tinc més pessigolles a la panxa són les que fem a casa nostra, a Terrassa amb la nostra gent, per Festa Major i per la Diada al novembre.
Quins són els teus objectius castellers?
Tal com he dit anteriorment, descarregar el quatre de deu una altra vegada aquest any.
Estàs a favor o en contra de que els Minyons participem un dia al Concurs de Castells de Tarragona? Per què?
Jo sóc de les que estic en contra, i més després d’una de les últimes actuacions que hem fet on es va aturar tot perquè ja no quedaven ambulàncies ni camilles. Penso que en el cas dels castells el que és saludable és competir amb un mateix, intentant mantenir o millorar el que ja s’ha aconseguit.
Quines altres aficions tens?
M’agrada llegir, anar en bicicleta i caminar per la muntanya. Sempre que tinc l’oportunitat viatjo i si pot ser amb els de casa m’encanta. També m’agrada tombar-me a la platja però a la primavera i a la tardor.
Com es pot veure més que aficions són activitats que m’agrada fer i sempre que se’m presenta l’oportunitat les faig.
Tu tens tres fills però cap d’ells ha pujat als castells des de petit… Els ho vas prohibir o mai van tenir l’interès? Els ho haguessis permès en cas que t’ho haguessin demanat?
A casa no hem sigut de prohibir gaire. Si una cosa no s’ha vist clara els hem explicat el nostre punt de vista i ells han decidit el què. En el cas dels castells, era al revés, els animàvem a que vinguessin a la colla. Ho vam provar del dret i del revés i quan aconseguíem que vinguessin no sortien del futbolí.
Al final d’una manera o una altra tots han participat amb la colla, però ha estat quan ells han volgut i amb la implicació que ells han decidit.
Quines diferències hi veus entre els Minyons d’avui en dia i quan tu vas entrar-hi?
En veig moltes, ara, potser no ha sigut la colla la que ha canviat només si no la meva percepció. És diferent com veus les coses amb 16 anys que amb 50 anys.
El que és veritat que els canvis han anat a millor, o m’agraden més. El Cap de colla el veig una persona més propera ara que fa 30 anys. La percepció de que tothom és molt important a l’hora de fer un castell s’ha treballat molt i ara tothom és conscient. No només són importants els que surten a les fotos. I a més també s’ha notat a l’hora de desmuntar els castells. Ara es va amb molt més compte de no fer més mal del necessari a la gent que està a la pinya que fa uns quants anys. I moltes més coses ….
Unes paraules per concloure l’entrevista…
Per a la meva vida Minyons ha sigut important. He trobat una gent amb qui estic molt a gust. Desprès de tants anys encara no ha perdut l’encant que un grup molt nombrós de persones de totes les edats, cultures, ètnies,… d’una manera totalment voluntària dediquin tan temps, energia, esforç… i moltes més coses a aconseguir un únic objectiu d’un gran valor humà: UN CASTELL. Animo a qui encara estigui dubtant que vingui per la colla i ho provi, garanteixo que d’una manera o una altra quedarà marcat per sempre. M’ENCANTA SER DELS MINYONS DE TERRASSA.
