Tornem a estar a les portes d’un altre Sant Fèlix. Aquest serà el primer que no visc des de la plaça de la Vila des que vaig començar a fer castells l’any 2007. Sant Fèlix fou la meva primera actuació gran amb la meva colla. Sé que el 30 d’agost estaré estirant-me els cabells o, potser, plorant per haver faltat a la cita de cada any, i és que Sant Fèlix és una diada que cal viure des de dins.
Potser per alguns només són tres o quatre hores sota el sol i suant, però per mi és això i molt més. És un dia que tots els que som de fora de Vilafranca tenim marcat en vermell. Fem l’impossible per ser a plaça. Doblem torns, robem vacances a la família, alguns fins i tot es posen «malalts». Tot això no ho fas si és una actuació més.
Darrere de Sant Fèlix hi ha un sentiment. Un sentiment que va molt més enllà de l’actuació. Puc dir que gairebé és un ritual tot el dia…: acabar l’assaig el dia abans a les tantes, dormir poc la nit abans, agafar l’autobús ben d’hora, l’esmorzar al costat de l’església de Santa Maria, les papallones a la panxa durant l’espera al carrer de Santa Maria, la gentada expectant a les places de la Vila i de Sant Joan i al carrer de la Cort, l’alegria o la decepció donada pels resultats.
Ara, a la tarda és una altra cosa; dels meus primers Sant Fèlix recordo amb especial «carinyo» fer la processó i, especialment, ser present i realitzar el pilar a l’entrada del sant. Són moments que costen molt d’oblidar, i el proper dissabte em sabrà molt greu no poder tornar a viure de prop la festa. Sí que intentaré, per poc que pugui, ser a Vilafranca en algun moment de la festa, però no es el mateix veure la festa que ser-ne partícip amb la camisa malva. No és cap retret a ningú, però després de tants anys sap greu no ser a la plaça de la Vila al migdia del 30 d’agost —tot i tenir el nivell suficient per ser-hi—, i res no em faria més il∙lusió que ser-hi l’any que ve. A veure si ens ho hem guanyat.
Sergi Castells.
“Publicat originalment a DiariCasteller.cat el dia 28 d’ agost.”
