(Article del company de colla Ramon Codinas per a la revista digital Festadirecte.cat
El passat dissabte 23 de maig, els Minyons de Terrassa vam tornar a repetir un acte que ja havíem fet just un any abans i ens va divertir molt: unir Terrassa i l’antic poble de Sant Pere amb un pilar caminant en un trajecte de més de 350 metres. El fet a destacar però, és que per arribar a terme, a més de travessar algun carrer, el pilar ha de travessar l’icònic i estret Pont de Sant Pere (s.XVII), de 19,3m d’alçada, 72m de llarg (57m penjat) i 3,5m d’ample, i que travessa el torrent de les Bruixes que antigament limitava les dues localitats (Sant Pere fou municipi independent fins el 1904).
Els dos punts emblemàtics que vam unir van ser la plaça de la Creu Gran (que pren el nom de l’antiga creu de terme d’estil gòtic que corona el darrer abeurador de la ciutat) i la Seu d’Ègara (conjunt romànic monumental de gran importància i bellesa, que actualment es troba al bell mig de la ciutat, conegut pels egarencs com ‘les esglésies de Sant Pere’).
Així doncs, l’any 2014, aprofitant la proposta de candidatura a Patrimoni de la Humanitat d’aquest espai entranyable, els Minyons -que com a part del Món Casteller també som Patrimoni de la Humanitat des del 2010- en el marc del nostre 35è aniversari vam decidir unir aquests dos patrimonis tan nostrats tot creant una nova actuació de nivell en aquest meravellós recinte, la qual vam anomenar Diada del Patrimoni.
En la primera edició d’aquesta exhibició, compartint plaça amb els Nens del Vendrell i la Colla Joves Xiquets de Valls, hi vam estrenar els més matiners i primers tres de nou i pilar de set de l’any. Enguany, acompanyats dels Capgrossos de Mataró i els Castellers de la Vila de Gràcia, hem afegit a aquestes dues construccions el quatre de nou i el nou de vuit, també els primers de l’any -i també els més matiners mai realitzats-, consolidant doncs aquesta diada com una actuació d’alta exigència pels Minyons de Terrassa.
Des del primer moment, es va plantejar la Diada del Patrimoni com un tot festiu amanit amb diversos elements: participació d’altres mostres de cultura popular, concerts… però sens dubte, el que crida més l’atenció és aquest peculiar pilar caminant que dóna títol a l’escrit.
Tant la colla dels Minyons com la ciutat de Terrassa, a diferència d’altres coneguts indrets de referència obligada, no tenim tradició de pilars caminant tret dels d’entrada a plaça i algun d’esporàdic al balcó. Per trobar un antecedent de similar envergadura, hem de recular fins la Nit de Sant Joan del 1999. Aquell any, en que celebràvem el nostre 20è aniversari, vam tenir l’honor de ser els portadors de la Flama arribada del Canigó i que havia d’encendre totes les fogueres de la ciutat. La nostra canalla portava la torxa en una llarga cercavila pels carrers del centre, a la qual ens afegíem, quan passaven per la porta del nostre local, amb un pilar de quatre caminant que acompanyaria el seguici fins al seu destí final: el ‘peveter’ situat a la plaça de la Torre del Palau. Va ser un recorregut d’uns 300 metres, amb gran baixada, que va esdevenir un veritable ‘via crucis’ amb eterns canvis de baixos i de mans inclosos. Aquella experiència, o més aviat, aquella inexperiència, ens va deixar tan baldats que el que més es sentia era que “no calia repetir-ho fins passats vint anys més” ;))
Vint no, però quinze anys després, i amb aquella aventura gairebé oblidada, ens engresquem a tornar a fer caminar llargament un pilar malva. En aquest cas és un trajecte dividit en quatre trams: un llarg carrer asfaltat (123 passos), un carrer amb llambordes (80), el vell pont amb un terra força irregular (83) i la travessada amb pujada de la plaça final (70).
Ens plantegem tot el recorregut amb un sol canvi de baix i primeres mans just a la meitat, per tal de travessar el pont amb aquests elements ‘frescos’.
El peu del pilar el decidim fer només amb el baix, naturalment sense crosses ni contrafort, agafat -com en un dos- a un semibaix que és l’únic que camina d’esquena. Unes mans laterals a banda i banda, i la rengla de mans del darrere, són els únics que agafen el pilar, deixant la part del davant lliure per facilitar el pas de l’espadat, que intentem sigui força àgil (enguany hem completat el recorregut restant gairebé dos minuts de durada respecte l’any anterior).
Les manifestes irregularitats del sòl, que de bon principi ens amoïnaven, finalment no en condicionen el desplaçament.
Tant el segon, com la terça i l’enxaneta, els fem anar lligats amb una baga per garantir-ne la seguretat degut a les especials característiques del recorregut.
En la primera edició, quan el pilar va arribar al final, el vam girar 180 graus per descarregar-lo de cara a la plaça, però la brusquedat de la maniobra també va fer que un cop girat, el pilar cedís en el darrer moment. Enguany però, amb el mateix equip i molta més atenció en aquest punt, l’hem pogut completar amb èxit i amb total satisfacció.
Hem bastit pilars a grans alçades -en pics a més de tres mil metres- i també en profunds i foscos avencs, hem escalat per alçar-ne en esveltes agulles, i ara fins i tot n’hem fet córrer tot travessant un pont monumental.
…I així anem fent, combinant rigor, divertiment i passió, fins la propera proposta que ens desperti la il·lusió!
