El passat dilluns, 35 minyons i minyones i la Selva i el Ras (1 gos i una gossa) vam tenir la bona pensada de fer el cim de la Gallina Pelada.
Ens vam aixecar ben d’hora, ben d’hora i a les 7h estàvem a la parada de “busos” amb cares de fred barrejat amb son.
En un pim-pam-pum ens vam distribuir entre els cotxes i ja ens tens en processó enfilant cap a la Serra d’Ensija (pels despistats com jo, pels volts del Pedraforca).
Després de deixar l’autovia i enfilar amunt, amunt fins al punt de que petaven les orelles arribem al lloc on havíem de deixar els cotxes i sense pensar-ho gaire comencem a caminar a través de camps verds amb cabanes de pastors, i de valls plenes de gespa fresca regades amb les aigües de les pluges dels darrers dies, resumint, ens envoltava un paisatge que prometia de debò.
Com no podia ser d’una altra manera, quan només portàvem una mitja horeta caminant ens assentem per esmorzar i amb les panxes plenes comencem la pujada. El camí enfilava cada vegada més, deixàvem el paisatge de bosc per arribar als prats típics d’alta muntanya, on entre rialles i parades ens fèiem alguna foto. Seguim enfilant xino-xano per arribar a la cresta. En aquests moments els prats ja els havíem deixat avall i ara el terreny era rocós i enfilava tant que alguns no dubtàvem de pujar a 4 grapes. Havies d’anar en compte de no caure enrere empentats per la pendent i la motxilla.
Per fi arribem al damunt de tot de la cresta on ens apareix majestuós i imponent el paisatge de la cara nord, muntanyes amb els cims nevats, poblets petits avall de tot i un vent fred que ens feia parar per tornar-nos a abrigar. Hi havia restes d’alguna nevada i alguns voltors volant per sobre dels nostres caps. Recuperats de la meravella que teníem al davant ens adonem que la pujada ja havia acabat i només ens quedava caminar un trosset per damunt de la cresta per arribar al CIM DE LA GALLINA PELADA. Allà ja ondejava la bandera malva dels Minyons. Tothom que arribava era rebut amb alegria, ànims, aplaudiments i felicitacions. Vam dinar i no ens va faltar de res: anxoves, olives negres, nespres… de tot i més. Ja tips vam fer un pilar de quatre amb aplaudiments de 6 muntanyencs de Santa Perpètua de la Mogoda, la foto de grup i comencem la baixada.
Si a la pujada vam necessitar les quatre grapes per no caure d’esquena, a la baixada havies de frenar per no estimbar-te de cara i arribar abans d’hora. Les cames ja cruixides començaven a fallar i aterràvem a terra o dins d’algun bassal o es trencaven els pantalons o en algun cas, tot junt.
Quan ja ens feien mal tot el cos, vam veure els cotxes. Arribava l’hora de la “cerveseta fresca tan ben guanyada”. Però quina sorpresa quan un dels vehicles s’entossudeix i decideix no arrencar, ni amb pinces, ni amb mecànic, ni amb empentes avall. Enfilats dalt d’un mur pel tema cobertura truquem a la grua. No ens oblidarem mai de la ubicació: carretera BV-4025 passat el Km 11. No havíem tingut temps de penjar el telèfon quan una veu desconeguda ens demanava si teníem unes pinces de bateria. Semblava una broma!!!! però el cert és que tots els cotxes aparcats en aquell tros de muntanya s’estaven quedant sense bateria. Cedim el mur al nou afectat i ja eren dues les grues que havien d’arribar. Casualment totes de la mateixa assegurança. Finalment arriben, tot s’arregla i cap a casa. Una bona dutxa, un bon sopar, algú al sofà de casa amb els peus sucats amb aigua i sal i tots i totes amb un somriure d’orella a orella que en el meu cas encara em dura. No patiu pels que no vau poder venir, sembla que hi ha una altra sortida preparada. Us recomano que no us la perdeu, són experiències que costen oblidar.
Míriam Ferrer
